Hola, sóc Esmeralda, vaig créixer entre bobines de fil i teixits. El meu pare es dedicava al tèxtil, recordo veure i passar per entremig de muntanyes i passadissos estrets de centenars de bobines de fil, la majoria color blanc grisenc, de forma cònica i olor característica, una olor que ja llavors em semblava antic. No sé exactament com es tractaven aquestes tones de fil, m'hagués agradat visitar una fàbrica per veure com teixien les meravelloses teles de llavors, les llanes, sobretot. Hi havia visitat algun despatx de fàbrica, ara ho recordo com una pel·lícula de Cary Grant, una imatge molt antiga, fins i tot amb colors tènues. Els despatxos eren desordenats, atrotinats, o almenys, així els veia jo, amb una infinitat de teles llises o ratlla diplomàtica, la majoria eren per fer vestits de senyor, em semblava avorrit, ara m'encantaria veure-ho una altra vegada, visitar-ho, explorar-ho i aprendre dels seus coneixements. Uns coneixements dels que es traspassen de generació en generació, com que podem tenyir una tela amb te! La meva mare ho fa.
 

De la meva mare he heretat el coneixement i la passió per la moda, en el sentit més ampli de la paraula. Recordo de petita quan tornava del col·legi i la meva mare estava cosint, amb la ràdio posada, li encantava cosir, no ha estat la seva professió, sinó més aviat un hobby, o una professió que l'ha enamorat. Sempre estava cosint alguna peça, des de l'inici fins al seu mateix control de qualitat, era tan perfeccionista. No estava acabat si no estava perfecte, feia, desfeia, feia, desfeia, fins que arribava la perfecció. I mentrestant jo apareixia per allà i em donava 'una classe' de per què no estava bé. De cada peça que creava aprenia què feia, què tela era, per què es feia així i no d'una altra manera, en quin dissenyador s'havia inspirat, com es deia el tipus de màniga, raglan, japonesa, muntada, vaig aprendre això abans que la taula de multiplicar! En aquell temps no sé si m'agradava, simplement escoltava, opinava i absorbia coneixement..